Psicologia infantil i adolescent

La nostra història com a pares d’acollida comença el desembre del 2018. De cop vam passar de ser dos a ser quatre i això va suposar un terratrèmol intern en cada un de nosaltres i com a família.

D’entrada pensàvem que ens en podríem en sortir sense ajuda externa, però després de dos mesos sense pràcticament poder dormir pels mals sons de la nostra filla, i jornades molt intenses i dures, producte de la conducta del nostre fill, vam adonar-nos que sols seria molt difícil ajudar-los.

Nosaltres necessitàvem pautes per saber com acompanyar-los i entendre el seu procés (i el nostre!), i ells requerien un espai on poder-se expressar i on poguessin brollar totes les seves pors.

La Nerea és aquest espai. Dolça amb els nens, els hi ofereix un lloc on a través dels jocs, expressar-se. Ells l’adoren des del primer dia. Els hi dóna confiança i s’hi senten tranquils i segurs. En un any, hem passat de tenir un fill amb un gran rebuig cap a la figura de la mare i que es mostrava sempre enfadat, a un nen rialler i molt, molt carinyós. A més ara comença a saber posar paraules al que sent, i això és un avanç grandiós.

I la nostra filla ja no té malsons, només en dies puntuals, i està tan feliç!

Seguim avançant amb la Nerea en el seu procés intern, perquè les ferides del passat quedin ben curades i sigui una nena confiada i segura. Nosaltres ho tenim clar, La Nerea és una peça clau en la nostra vida. Com a pares ens sentim acompanyats i recolzats, i els nens també. Sovint una pensa que se’n pot en sortir sense ajuda, però la veritat és que mai val la pena no demanar-la, i menys quan la persona que s’ofereix a ajudar-te, és tan propera i té gran delicadesa per arribar a on ella vol arribar.

La recomanem a tothom que té fills, perquè per nosaltres, tant com a professional com a persona, és extraordinària.

Vam començar el treball terapèutic fa 2 anys i mig amb la Nerea. Els 4 anys d’en Pau estàvem molt preocupats: el nen mostrava conductes disruptives a l’escola, desafiants amb nosaltres, pegava els altres infants (mossegades, patades), deia moltes mentides, prenia coses dels companys, etc.

Aquesta conducta ens preocupava molt, sobretot perquè a l’escola començava a tenir l’etiqueta de “lladre” i de “gamberro”.

Pensàvem que podíem reconduir la situació pel nostre compte, però la conducta desafiant es mantenia, i el malestar a casa era massa freqüent, amb el consegüent desgast.
Ja no quedàvem amb amics per evitar conflictes. A nosaltres ens desafiava i pegava. La situació era insostenible per més temps, per nosaltres i pel nostre fill.

Vam decidir buscar assessorament a un/a professional, i ens van recomanar la Nerea. Ha sigut un encert i una gran sort trobar aquesta professional: Primer va formar-nos en sobre què és el trastorn de vincle en un infant. Vam començar a canviar la mirada enfront del nostre fill, i a poc a poc en Pau va començar a canviar.

El nen ha començat a autoregular-se i a controlar els impulsos. Han disminuït molt els conflictes a l’escola, ja no pren coses dels altres (o no tant), ja no pega com a primera resposta. Amb nosaltres, com a pares, la conducta no és desafiant com a norma, només en situacions puntuals (símptoma de quan ell no està bé).

És empàtic amb els altres, li sap greu quan ens fa enfadar, reconeix quan està “vermell, groc o verd” (ràbia, a punt d’esclatar, tranquil).

El millor d’aquest procés és haver guanyat en tranquil·litat a casa, canviar la mirada cap al nostre fill, i poder-lo ajudar en el seu desenvolupament emocional.

La mirada és molt important: quan es mostra desafiant, en lloc de respondre amb enfado o càstig, reconduïm la situació cap a la calma, amb abraçades i tacte físic.

Recomanem el treball terapèutic als pares que vulguin entendre el comportament del seu fill i prevenir “desencaixos” majors en edat de l’adolescència. Totes les eines que aprengui ara, li faran més portable les crisis en l’adolescència. El Pau va content a les sessions amb la Nerea, i sap que el calma.

Nosaltres vàrem decidir parlar amb la Nerea perquè la coneixíem d’un taller per a infants adoptats. Ens va agradar l’enfocament perquè partia de com el nen percep el món i a més descrivia perfectament coses que nosaltres vivíem amb els nostres fills. Vàrem decidir que ella seria una bona ajuda perquè el nostre fill aprengués uns recursos emocionals que difícilment es poden ensenyar a l’escola.

L’evolució en un any ha estat molt positiva i una bona part, a banda de la metodologia, ha estat treballar en un ambient on el nostre fill s’ha sentit còmode, se li donava confiança i es podia expressar mitjançant el joc. La millor prova és que ell mai ha dit que no hi volia anar.