Entrades

Tornen enrere? Estan desorganitzats?

Volen parlar de l’adopció constantment?

Sembla que necessitin escoltar tot el dia que els estimem?

Tornen a tenir o tenen pics de ràbia i desregulació desmesurada?

Tot és part del procés d’adaptació que comporta el confinament. El sistema de defensa i de regulació estan activats reajustant-se a la realitat.

No et perdis el vídeo!

El confinament com a conseqüència de la covid-19 ha suposat un canvi en les nostres rutines, costums socials i relacions. Hem viscut emocions intenses de nerviosisme, irritabilitat i tensió, i ens hem vist obligats a reinventar-nos i readaptar-nos, posant en marxa tots els nostres recursos personals.

Aquesta situació que vivim ens afecta a tots i a totes d’una manera o una altra, però voldria fer una reflexió sobre el que està passant en les famílies amb nens, nenes i adolescents adoptats i acollits. Són infants que per la seva pròpia història ja han viscut situacions d’aïllament emocional i amb experiències de maltractament (sigui físic, emocional o per negligència). Sabem que aquestes experiències traumàtiques queden registrades a la memòria i fan que l’infant visqui les relacions com a insegures, ja que els sistemes de defensa van estar molt activats en les primeres etapes infantils i, per tant, han generat una hiperactivació de les respostes defensives. Per tot això, parlem de la importància sobre la teoria de l’aferrament (apego) i les seves tipologies (descrites per Bowlby). Aquesta inseguretat en les relacions de què parlàvem i aquesta percepció de desconfiança cap als altres genera molta ansietat en els nens i nenes. Els costa molt confiar i sentir-se segurs amb els altres, acostumen a estar en alerta. En algunes ocasions, l’ansietat la mostraran buscant constantment el contacte i l’atenció dels adults referents, convertint-se en molt demandants i dependents per assegurar-se així la presència de l’altre. Seria la constant necessitat d’assegurar-se que els estimes. Això dificulta la convivència sovint, ja que és difícil potenciar l’autonomia en ells i elles. Altres vegades, l’ansietat la manifestaran marcant distància amb els referents i desconnectant emocionalment, ja que així es mostren com a autosuficients i autònoms, i tenen la falsa sensació de seguretat en veure que no necessiten els altres per estar bé. A aquests infants els caldrà més espai personal per anar guanyant seguretat, tot i que seguiran necessitant adults referents que els vegin i estiguin per ells.

Com ja sabeu, tot això té conseqüències importants a escala estructural en el nostre cervell i fa molt més difícil la regulació personal. I fa que parlem de nens, nenes i adolescents que funcionen sovint amb una edat emocional inferior que fa molt més complicada la gestió i la regulació de les emocions, i, per descomptat, de la situació en la qual ens trobem ara.

El confinament, què ha implicat?

Aquests dies, moltes famílies m’expliquen diferents realitats i voldria poder reflexionar sobre com podem entendre millor aquests nens i nenes, i, així, oferir-los eines per poder regular el batibull d’emocions que estan vivint.

Amb l’estat d’alarma i el confinament la sensació de perill és present i els canvis estructurals de rutines l’augmenten. Per això, és freqüent que els nens i nenes que, com deia, tenen el sistema de defensa més activat, hagin pogut reviure la sensació de malestar i d’inseguretat. La gran diferència és que en aquesta situació en la qual vivim hi haurà uns referents competents que els podran oferir seguretat i benestar, fent així que registrin a nivell cerebral aquests nous models de funcionament i d’experiències de seguretat. El fet que els infants visquin la percepció del temps de manera diferent als adults fa que aquest mesos siguin viscuts com a períodes molt més llargs, i ofereixen així l’oportunitat d’instaurar recusos i experiències de seguretat i resiliència durant tot aquest període.

Una de les coses positives del confinament és l’oportunitat de reforçar i potenciar la vinculació afectiva amb els nens i nenes. Ens trobem en una situació on, de sobte, la família es troba a la mateixa casa, en un espai compartit 24 h. Això ha generat que la seguretat en la relació amb els referents s’hagi enfortit. Moltes famílies m’han pogut explicar com s’ha reforçat el concepte família o com s’han donat amb més freqüència preguntes sobre l’adopció, especialment en els més petits. Però, és clar, aquesta seguretat també ha comportat en algunes ocasions certes regressions per assegurar allò que tant necessiten, com és un augment de les demandes confirmatòries de “m’estimes?”, pors per anar a dormir, certes demandes d’atenció en aspectes evolutius ja assolits com els deures… Tot això és normal i és molt positiu. Aquesta nova situació ha fet que puguem permetre’ns espai i temps compartit per afiançar la vinculació.

Cert és que moltes famílies també m’expliqueu que el teletreball ha fet que no pugueu dedicar-los tot el temps que voldríeu. Així i tot, només compartint tantes hores plegats en un espai compartit, fent més o menys activitats conjuntament, és una oportunitat per guanyar aquesta seguretat i potenciar les relacions de vinculació.

En soc conscient, no tot ha estat fàcil ni bonic. Tot i que aquesta oportunitat de compartir espai i temps és molt positiva pels aspectes mencionats, aquesta situació també ha portat una desestructuració en les rutines i en el dia a dia. Això ha generat que siguin molt més visibles les dificultats dels nens, nenes i adolescents. Com deia abans, les mancances en les primeres etapes de la infància generen conseqüències estructurals en el cervell, fent que àrees com les funcions executives triguin més a desenvolupar-se. Per això, en moltes ocasions, veiem nens i nenes adoptats i acollits que presenten simptomatologia similar al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) o immadureses en els aprenentatges en general. El confinament ha fet que perdem l’estructura que teníem i que tan bé ens va, i ha fet que s’agreugin aspectes com la distracció, concentració, oblits de coses necessàries, dificultat per planificar o realitzar tasques escolars, augment de les interrupcions, dificultat per acabar una tasca abans de començar l’altra, fins i tot conductes inapropiades o regressives. Parlarem de com gestionar tot això.

Com treballar la pèrdua de rutines i la disposició cap a l’aprenentatge? Com reforçar l’atenció, la concentració, les funcions executives?

Amb moltes de les famílies que acompanyo he pogut parlar aquests dies sobre reforçar els aspectes de regulació emocional, el treball en l’organització i planificació i en les funcions executives.

1. Expectatives. No podem portar el ritme de l’escola i tampoc mantenir la motivació que des de l’entorn escolar i social ofereixen als nostres nens i nenes. Tampoc podem oferir nosaltres el mateix, no només perquè no som mestres sinó perquè en moltes famílies el teletreball és la realitat que vivim. Tampoc podem exigir que tinguin ganes i gaudeixin de fer les tasques. Només podem demanar que s’esforcin a fer-ho el millor que puguin. No estem de vacances. Per tant, és important recordar-nos tots i totes que “ho farem el millor que puguem”.

2. La regulació emocional. Com dèiem, aquesta situació ens ha comportat emocions d’incertesa, nerviosisme i tensió, i en els infants hem vist com aquest neguit anava fent pujades i baixades. Entendre la situació i posar-hi de la nostra part és imprescindible per a una bona convivència. En els més petits, utilitzar tècniques com el semàfor pot ajudar a fer-los conscients de quan estan verds (tranquils), grocs (alterats) o vermells (molt alterats). “Et veig en groc, ara parem i fem alguna cosa per poder estar en verd de nou per poder continuar” o “et veig en vermell, deixa anar la ràbia i després, quan estiguis més tranquil, ja en parlarem”. Ajudeu-los a buscar els recursos que els permeten regular: estar sols una estona, saltar, córrer, donar cops a un coixí… Amb els més grans, plantejar espais per no entrar en discussions verbals pot ajudar. També els anirà bé una mica d’ajuda en la cerca de recursos per tranquil·litzar-se.

3. Horaris. Els calendaris poden ajudar a generar una nova estructura.

Hora de despertar-se, esmorzar i higiene personal: Intenteu que sigui una hora propera a l’hora d’abans.
Matins de feina: prepareu un espai per poder treballar sense distraccions i planifiqueu la feina a fer.
Oci: exercici, parlar amb els amics, fer coses que ens agradin, jugar… És important posar límits pel que fa al temps dedicat al mòbil i els videojocs, especialment als vespres.
Dormir: marqueu una hora per anar a dormir i mireu de no permetre el mòbil i els videojocs fins a anar al llit. És important descansar de pantalles abans de dormir.

4. Acompanyament en les tasques escolars. Moltes famílies m’heu comentat com el confinament ha ofert l’oportunitat de veure realment com treballen i aprenen els nostres nens i nenes. És important deixar fora l'”hauria de fer-ho sol/a” i posar-se amb ell o ella per tal que anem aconseguint els resultats que volem. Aquests resultats no van dirigits a continguts, sinó que aprenguin eines i com estructurar les tasques a l’hora de fer les feines, com per exemple l’ús de l’autoinstruccions escrites.

Primer fem un llistat de les feines a fer. Després les organitzem en l’horari que tenim per fer feines. Un cop planificat el matí de feines escolars, juntament amb les classes que alguns tinguin, anirem oferint autonomia a mesura que vegem que van responent.
Primer, llegirem amb ells la tasca a realitzar. Un cop entesa, deixarem que la facin sols i podrem repassar-la després. Si encara requereixen més acompanyament, oferirem autoinstruccions que els ajudin a entendre el mecanisme i l’estructura de la tasca.
Sé que voleu fills i filles autònomes; per tant, dediquem temps a ensenyar-los a ser-ho.

5. Pànic! No sé què fer…
Sovint ens trobarem que no saben què fer i que poden estar donant voltes sense rumb o poden estar perseguint-nos per casa. Aprendre a triar és un aprenentatge més. Fer un llistat d’activitats que ens agraden (exercici físic, sèries, lectura, jocs sols, jocs en família, treballs manuals…) i tenir-hi accés fàcil pot ajudar a fer que alleugerim els moments d’avorriment. Ensenyar-los a triar. Si els costa, comenceu vosaltres triant dues coses de la llista.

Com enfocar la gestió dels límits en situació de confinament: cal canviar alguna cosa? hem de ser més permissius?

És una situació nova per a tothom i hem de ser flexibles en coses. No podem portar el dia com quan anàvem a l’escola, ja que no és així. Hi haurà una estructura nova que haurem de consolidar i coconstruir. Arribar a acords en aspectes com l’ús de les tecnologies, horaris d’anar a dormir… Però sempre des de la coherència i consistència. Si s’acorda jugar a un videojoc/ús del mòbil fins a una hora (entenent que heu estat més flexibles que durant la rutina habitual), seran ells/es les que haurien de ser capaços d’apagar-lo quan és l’hora. Ho sé, pot semblar utòpic en alguns casos, però és l’aprenentatge que volem transmetre. Si no es compleix, vol dir que no estan preparats/ades i l’endemà no podran tenir-lo o jugar-hi fins a tan tard.
Seguirem fins que regulin per aprendre a aturar. Amb això vull dir que els límits de respecte o de regulació han de ser com fins ara. Eviteu caure en l’error de permetre certes conductes que mai han estat permeses i, per tant, les conseqüències continuaran sent les mateixes també. Hem de ser ferms, coherents i consistents, mantenint una comunicació positiva. Dins de les limitacions de la situació que estem vivim, intenteu mantenir les rutines.

Com afrontar la crisi de seguretat per part dels infants, la seva elevada percepció dels riscos?

La base recau en la comunicació i la psicoeducació. Per tal que sentin seguretat és important que se sentin compresos, que expliqueu i respongueu sincerament les seves preguntes. Mireu de posar-vos en la seva pell i fer-los veure que els enteneu. Validar les emocions és important. No els apartarem de la realitat per a evitar sofriment, sinó que és bàsic per a la seva seguretat que coneguin els riscos i els mecanismes que poden utilitzar per afrontar la crisi de seguretat en la qual vivim.

Annexos

¿Por qué mi hijo/a adoptado/a…?

  • ¿Tiene momentos de tanta rabia que no los puede controlar?
  • ¿Se frustra tan rápido?
  • ¿En algunos momentos parece más pequeño de la edad que tiene o a veces, en cambio,parece más mayor?
  • ¿Después de tantos años con nosotros sigue teniendo miedo?
  • ¿Le cuesta demostrarnos que nos quiere?
  • ¿Quiere gustar a todo el mundo?
  • ¿Le cuesta tanto hacernos caso?

Estas son preguntas que muchos de los padres adoptivos y profesionales que trabajamos con la adopción nos hacemos. Por un momento deberíamos dejar a un lado las gafas con las que miramos siempre, ¿es hiperactivo?, ¿me toma el pelo y no me hace caso?, ¿no le gusta que le abracen?, ¿quiere que le abrace todo el rato?…

Para poder entender el mundo interno de estos niños y así, ofrecerles la ayuda que ellos precisan, es necesario cambiar esas gafas por otras que busquen entender su historia, su desarrollo, sus primeras relaciones afectivas de apego, ya que es esto es lo que modulará su desarrollo y sus relaciones futuras

”El vínculo es la predisposición biológica de buscar y mantener la proximidad del cuidador, especialmente en situaciones de peligro, para así asegurar la supervivencia.”
Barudy

Cuando un niño nace en un entorno que le ofrece un contexto bien tratante y seguro, parte de unos referentes competentes que ofrecen respuestas coherentes y consistentes a sus necesidades. Esto significa que el niño puede ir regulando sus necesidades, ya que hay un adulto al que está apegado que le protege y le ofrece lo que necesita. Así aprendemos que cuando tengo hambre y lloro mi mamá o papá me darán lo necesario para que esa molestia pase. Esto me permite estar tranquilo y seguro, por lo que puedo dedicar mi tiempo a curiosear mi entorno y relacionarme con los que estén en él.

¿Qué ocurre cuando esto no funciona?, ¿qué pasa si lloro y no viene nadie?, ¿qué pasa si lloro y se me responden solo a veces?, ¿o si se me responde agresivamente? ¡El miedo se dispara! ya que el bebé se siente totalmente vulnerable y dependiente de unos adultos que no le pueden regular. Así entra en la desesperación de lograr estabilizarse, o bien desconectando o haciendo llamadas de socorro cada vez más elevadas. Aquí inicia la lucha de activar todos los recursos que tenga para llamar su atención, con un miedo intenso debido a la falta de seguridad, y dejando de lado la exploración del contexto y las posibles relaciones. Si esto se perpetua en estos primeros años, los cimientos del desarrollo del niño van a verse inestables, construyendo sobre ellos y haciendo que la casa se tambalee. Aquí nace el apego inseguro.

Como decíamos podríamos plantear dos extremos. En un extremo tendríamos la evitación. Esta se da cuando se utiliza la estrategia de desconexión ante la falta de respuesta o respuesta agresiva del adulto. En este caso, hablamos de que la alarma que nos avisa del peligro, de tanto intentar avisar al adulto sin éxito, se ha estropeado y se desactiva. Esto hace que los niños ante el miedo a ser abandonados, crezcan con la falsa idea de no necesitar a nadie como medida de defensa. La relación es insegura, ya que el otro no está disponible. En el otro extremo tendríamos la ansiedad ambivalente.En este caso el miedo a ser abandonado hace que las relaciones se basen en asegurar la disponibilidad del otro, siendo la demanda y comprobación constante la forma de relación. En este caso la alarma se ha estropeado y no para de sonar.

Todo esto tiene consecuencias importantes a nivel estructural en nuestro cerebro y hace mucho más difícil la regulación personal. Siegle explica esto de una manera muy sencilla. El cerebro tiene tres niveles que se van desarrollando como nuestra mano.

“La manera en que interaccionamos con nuestros hijos cuando están alterados, afecta considerablemente al desarrollo de su cerebro y, por lo tanto, al tipo de personas que son ahora y serán en el futuro”
Siegle

El cerebro inferior o cerebro reptiliano Es el más primitivo. Se encarga de los reflejos y repuestas innatas. (Tronco encefálico) En nuestra mano vendría representado por la muñeca.

El cerebro emocional Estaría en el segundo nivel siendo el encargado de procesar las emociones intentas. (Sistema límbico) En nuestra mano vendría representado por el dedo pulgar. Entre este y el primero se sitúa la alarma del peligro que hemos ido comentando anteriormente (amígdala)

El cerebro superior Se iría cerrando el puño hasta conseguir el cerebro pleno. Se encarga del pensamiento y la regulación. (Neocortex) En nuestra mano vendría representado por los dedos poco a poco más cerrados hasta que se completa el puño.

nlpsicologia-emociones-intensas

Cuando una persona se enfrenta a una emoción intensa (rabia, tristeza, miedo…) nuestro cerebro detecta el peligro y la alarma hace despertar todos los mecanismos de defensa. En ese momento está funcionando como en la figura 2. No puede pensar, no reflexiona, no está receptivo. Está con todos los mecanismos de defensa activados. Si ha tenido la suerte de nacer en un mundo seguro, habrá aprendido a ir pasado de 2 a 3 e ir regulando dicha emoción. Pero, ¿qué pasa si viene de un mundo inseguro? El paso de 2 a 3 se hace realmente difícil. No fue regulado cuando era bebé, por lo que no ha podido aprender a regularse, de hecho a veces no siquiera si es posible hacerlo.

¿Eso es que tiene problemas de hiperactividad? ¿Eso es que quiere explotar y hacer daño a otros? ¿Eso es negativismo desafiante?

¡NO! Eso es que en su desarrollo han faltado escalones clave, han faltado los aprendizajes de autorregulación; a pesar de verse expuesto al mismo número de situaciones conflictivas que los demás, incluso de más duras. Estas experiencias tan difíciles han ido haciendo que esta alarma estropeada suene por cualquier detonante mínimo que pueda tener una relación con su historia de vida, que le genere frustración o le provoque miedo al rechazo o abandono. Por lo tanto esta alarma detecta muchos más peligros de los que realmente hay y este cerebro se ve muy a menudo en posición de la imagen 2, con el el cerebro emocional hiperactivado.

afne-temperamento-vinculo-y-adopcion

En esta charla que realizamos con AFNE pudimos profundizar en estos aspectos y reflexionar sobre el desarrollo y las consecuencias de estas desventajas que sufrieron en la primera infancia en el día a día de nuestros niños y adolescentes.

Aquí podéis ver el vídeo: